Couloir Excàtedra al Pic de la Vinyola

(300 m – AD 60º/IIIº+)

IMG_3469Diumenge 18 de maig. Hem quedat amb en Pau a dos quarts de 5 de la matinada al pàrquing de l’Estació. Avui, excepcionalment, ens sentim generosos amb Abertis i fem camí cap a Puigcerdà pel túnel del Cadí, amb l’objectiu d’arribar ben aviat al Coll de Puymorens. Ens hi plantem uns minuts abans de les set, esmorzem, ens equipem i cap a dos de 8 iniciem la còmoda aproximació cap a la base de la cara nord del Pic de la Vinyola, el cim més allunyat del magnífic circ que formen els Pics de Fonfreda, la Valleta, la Vinyola i Fontnegra i que tanca al nord el Pic de la Mina. Tant per en Pau com per mi és el primer contacte amb aquest indret de l’Arièja, tret d’alguna esquiada al principi de la dècada dels ’90 i que evidentment no recordo!

Després d’aproximadament una hora de marxa i d’haver deixat enrere, l’ara fantasmagòric domini esquiable, fem parada tècnica. Fa una estona que hem començat a trepitjar neu, i estem fent uns flanquejos, que tot i no ser exposats, es fan molt millor amb grampons. Estem transitant per un vessant est, hi toca el sol i la neu està ben dura gràcies a l’efectiu regel nocturn. Visca! Això ens esperona, i en menys d’una hora ja som a la base de la canal escollida, el Couloir Excàtedra. Sembla tenir una línia contínua de neu fins gairebé la sortida, on probablement aflora una mica de roca. Ens posem l’arnés i el casc, desenfundem piolets i ens pengem la ferralla. La corda… de moment esperarà el seu torn a la motxilla. Ens hidratem i mengem una mica, estem ben acalorats després de força estona a mercè del sol d’aquesta albada primaveral, freda però alhora tèbia.

CROQUIS VINYOLA_2Cap a les 10 comencem a enfilar la canal, que poc a poc va guanyant inclinació. La neu transformada i duríssima, quin plaer per progressar i quin càstig pels bessons! La ressenya del llibre “Corredores de Andorra” d’en Crestas, assenyala un estretament a 70º, que a causa de l’acumulació de neu, nosaltres creiem que deu rondar els 60º, puntualment 65º màxim. En Pau munta reunió, traiem corda i començo un llarg. La qualitat de la neu i el pendent moderat permet avançar combinant les tècniques de piolet-punyal i piolet-bastó. Un parell o tres d’assegurances flotants a base de “friends”, esgoto els 60 metres de corda i aprofito una gran banya de roca al solet per instal·lar la reunió. En Pau pren el relleu per pendents sostingudes entre els 45 i els 55º i ràpidament consumeix tota la longitud de la corda, puja com un ascensor el tio! Continuem un tros en “ensamble” amb assegurances intermèdies, fins al peu del darrer ressalt, on en Pau torna a fer reunió amb un parell de flotants. Tiro amunt, són uns 5 o 6 metres de mixte, Rock’n’Ice, no molt vertical i amb roca ferma, (IIIº+), i gel a uns 60º prou sòlid per traccionar. Després disminueix la dificultat i el pendent, això sí, amb roca trencada que cal vigilar. Ja es veu la sortida del corredor, fàcil. La fortuna avui em somriu amb formidables banyes de roca al sol. Reunió. Arriba en Pau. Pleguem corda, glop d’IsoEroski, foto i sortim caminant de la canal que ens deixa a un marcat coll. Són tres quarts de 12. Ens desempalleguem de la motxilla i, cap a l’oest, remuntem els pocs metres que ens separen del cim, ja sense dificultat.

Fotos, bricolatge pseudocristià i descendim al collet on hem abandonat les nostres pertinences. Mengem, bevem i ens relaxem una bona estona tot contemplant el mar de muntanyes que ens envolten. Prosseguim ara vers l’est, per emprendre el descens d’una ampla canal entre el Pic de la Valleta i les puntes intermèdies de la Vinyola, amb inclinacions de 45º al principi i que van disminuint progressivament fins a la base de la paret nord. La neu, tot i la insolació, segueix prou dura, així que cal parar atenció i no badar durant la baixada d’aquest llarg tobogan glaçat. Un cop a baix, ens delectem uns instants amb l’abundància de línies que solquen les parets nord de les Puntes de la Vinyola i del Pic de la Valleta, amb el seu estètic i difícil Gran Diedre.

Des d’aquí toca desfer el camí d’aproximació, que en Pau aprofitarà per calmar la seva sed botànica. A quarts de 15 arribem al cotxe, satisfets per les bones condicions que ens han acompanyat durant la jornada, contents d’haver gaudit d’una solitud extrema, només pertorbada per la llunyana presència d’una altra parella de pirineïstes que probablement hagin escalat el Pic de Fonfreda, i entusiasmats per la descoberta d’uns paratges que desconeixíem i que amaguen moltes possibilitats per a futures visites.

Últimes novetats